- Aquest esdeveniment ja ha passat.
DEBAT: Ments materials
20 de novembre de 2023 - 19:30 h a 21:00 h
Fruit d'una investigació finançada per l’European Research Council (ERC), i que acabarà en el 2027, l'Institut de Neurociències i l'Institut de Ciències del Patrimoni, ambdós instituts del Consell Superior d'Investigacions Científica (CSIC), estan col·laborant juntament amb altres dues institucions, com són la Universitat de Sussex (el Regne Unit) i l'Institut d'Arqueologia Prehistòrica i Protohistòrica de la universitat de Kiel (Alemanya), a esbrinar si els canvis en les formes materials a través de la història, permeten entendre com va sorgir i com va evolucionar la racionalitat de l'espècie humana. Per a donar resposta a aquestes preguntes, els investigadors fan treballs de camp i experiments en diferents contextos arqueològics i societats vives a Europa, l'Índia, Àfrica i Amèrica del Sud.
INFORMACIÓ
🗓️ Data: Dilluns 20 de novembre 2023
🕐 Horari: 19:30 a 21:00
📍 Lloc: IVAM CADA Alcoi
📝 Inscripcions: Formulari d'inscripcions
PONENTS
Luis Miguel Martínez Otero, director del laboratori de Neurociències Visuals a l'Institut de Neurociències d'Alacant, CSIC-UMH
Director del laboratori de Neurociències Visuals en l'Institut de Neurociències d'Alacant, CSIC-UMH; es va doctorar a la Universitat de Santiago de Compostel·la treballant amb Antonio Canedo, i va realitzar la seua formació postdoctoral en la Universitat Rockefeller, Nova York, amb Torsten N. Wiesel. El seu laboratori intenta comprendre com el cervell construeix la percepció visual del món i com aquests mecanismes cerebrals poden ajudar-nos a dissenyar noves aplicacions informàtiques o a entendre el significat biològic de l'art, l'estètica o la moral. El seu treball ha sigut reflectit en programes de televisió (tres14, La Noche Temática, Channel 4-UK) i revistes de divulgació (Redes, Quo, Muy Interesante, New Scientist, Scientific American). Des d'abril de 2009 coescriu el blog The gray matters.
Felipe Criado-Boado, director de l'Institut de Ciències del Patrimoni (CSIC)
Llicenciat per la Universitat de Santiago de Compostel·la el 1982 i doctorat el 1989. És professor titular de la USC des del 1991. El 2000 es va incorporar al CSIC com a Professor d'Investigació a l'Institut d'Estudis Gallecs Pare Sarment. Des del 2003 és Coordinador Cientificotècnic de l'Àrea d'Humanitats i Ciències Socials.
La seva major aportació va ser la definició i consolidació de l'arqueologia del paisatge: Neolític, megalitisme, edat del bronze, cultura Castrex o art rupestre. Va ser creador el 1991 del Grup de Recerca d'Arqueologia del Paisatge de la Universitat de Santiago de Compostela. Aquest grup es va integrar el 1997 a l'Institut Tecnològic de la USC com a Laboratori d'Arqueologia i Formes Culturals. Al maig de 2010 va passar a ser una unitat associada a l'Institut d'Estudis Gallecs Pare Sarment del CSIC com a Institut de Ciències del Patrimoni (INCIPIT) integrada per més d'una trentena d'investigadors i tècnics.
El 2008, un article del professor de la USC Xosé Carlos Bermejo Barrera crític amb el mètode de recerca arqueològica de l'equip de Felipe Criado Boado i la Xunta de Galícia va ser censurat pel CSIC.
L'Associació Europea d'Arqueòlegs (EAA), segona associació d'arqueòlegs més important del món després de la Society for American Archaeology, ho va triar president per al període comprès entre el 04/09/2015 i el 01/09/2021.
El 2023, com a director de l'Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC, va rebre el premi d'Humanitats Ramón Menéndez Pidal en categoria sènior. El ministeri va destacar els seus estudis recents sobre «com el món que construïm i habitem canvia la nostra manera de pensar i la manera com processem la informació»
MODERADOR
Ignasi Grau, Catedràtic del Dept. de Prehistòria, Arqueologia, Història Antiga, Filologia Grega i Llatina
PROJECTE MENTS MATERIALS
Al principi, el pensament intuïtiu dels nostres ancestres va poder estar dominat per la mirada horitzontal i pel cercle. L'ascendent solar i la piga, a més de l'ample horitzó, pintaria en el seu inconscient aquestes formes fins a deixar empremta als monuments megalítics. Més tard, a les primeres civilitzacions, la conceptualització jeràrquica va imposar una mirada vertical, i l'aritmètica del quadrat va substituir la màgia del cercle. El paisatge va començar a domesticar-se i redefinir-se sota cànons i interessos materialitzats en artefactes, carregats d'intenció, que deixaven empremta i imposaven la seva forma a les noves generacions.
Partint d'aquestes observacions, l'arqueòleg Felipe Criado-Boado, director de l'Incipit (Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC, a Santiago de Compostel·la) va esbossar una pregunta: “Si les diferents accions humanes sobre el medi es poden comprendre segons el concepte d'espai que tenim, cada model haurà deixat una petjada cognitiva. Podem rastrejar-la? Va ser llavors quan em vaig posar en contacte amb Luis Martínez Otero, de l'Institut de Neurociències (centre mixt del CSIC i la UMH, a Alacant), i amb Manuel Blanco, especialista en percepció visual de la Universitat de Santiago de Compostel·la, amb qui va haver-hi una connexió immediata i va començar a agafar forma el projecte”.
Eixamplant les fronteres de la consciència ambiental
El projecte Ments materials o completen l'alemany Johannes Müller (arqueòleg de la Universitat de Kiel) i l'anglès Andy Clark (filòsof cognitiu de la Universitat de Sussex), i després d'un llarg procés de selecció es va alçar al novembre amb la cotitzada Synergy Grant, de l'Agència Europea de Recerca, subvenció que finança aquells projectes que explorin les fronteres del coneixement amb una perspectiva interdisciplinària. L'equip investigarà, entre altres aspectes, com el món artificial (ciutats, edificis, artefactes) altera la nostra manera de processar la informació, els nostres patrons de pensament i d'atenció, cosa que sembla obligada a mesura que la nostra sobreexposició augmenta.
Què fa un arqueòleg entre disquisicions sobre l'espai, la ment i la matèria? Doncs arqueologia del paisatge i arqueologia cognitiva, disciplines a què Criado-Boado ha dedicat bona part de la seva carrera i que tracten de donar resposta a preguntes universals: Com sentien i pensaven els nostres avantpassats? Com veien el món? La seva cosmovisió era més o menys fidel al món que la nostra, avui dia tan qüestionada? El seu paradigma de realitat, en principi intuïtiu i pràctic, depenia d'unes condicions materials naturals que la ideologia o la religió van anar tergiversant i encara llasten la nostra mirada.
‘Ments esteses’
Què hem guanyat o perdut des de llavors? Com ha canviat la nostra manera de relacionar-nos amb el món i amb els altres segons el nostre entorn? Es vol estudiar la variabilitat cognitiva, per exemple, quan aprenem una llengua, s'articula una estructura gramatical a la nostra ment, però quan aquesta llengua mor aquest tipus d'estructura es perd. Passa el mateix quan la nostra ment interactua amb els estímuls del paisatge. A mesura que ho transformem aquestes estructures es perden. La globalització tecnològica sembla tendir a homogeneïtzar la nostra experiència o percepció de la realitat, afectant la variabilitat cognitiva.
Per això la investigació no només té profunditat històrica, sinó rellevància social i científica, amb aplicació en camps tan dispars com les humanitats o la intel·ligència artificial: “En neurociència hi ha ara una teoria en punt crític. El paradigma de processament predictiu, segons el qual la ment no és una cosa aïllada al cervell, sinó la interacció del cos i el seu entorn. El nostre model intern, basat en la memòria, reconstrueix o anticipa el que passa fora per donar-li la forma unitària que necessitem. És una teoria que neix al segle XIX i va decaure al segle XX però que al segle XXI ha tornat amb força, connectant amb la filosofia del nostre col·lega Andy Clark i el seu concepte d'Extended mind(ment estesa), que postula que la ment no es limita al cervell, sinó que s'estén als objectes que ens envolten.
Aquest paradigma relacional sosté que la nostra percepció no és la captació passiva d‟una realitat objectiva, com hem assumit, sinó un procés d‟inferència activa, “una espècie d‟al·lucinació controlada” per aquesta relació recíproca entre el cos i el seu ambient. Això té avantatges i riscos. Perquè, i si el primitiu pensament màgic que sempre hem reduït a l'animisme era una forma intuïtiva de reconèixer aquesta ressò dependència o el rol actiu del paisatge? I si la religió primer i el materialisme després ens han portat a sotmetre, inutilitzar i plastificar el paisatge, insonoritzant-nos-en en una realitat alternativa impregnada d'ideologia?
Ens manipula el món artificial?
A través d'una monumentalitat com les piràmides d'Egipte estaven construint subjectes submisos, que quan veien que el faraó s'hi havia personificat percebien el seu poder. És extrapolable aquest efecte a l'Era digital? Johannes Müller assenyala en un article de la Universitat de Kiel que la materialitat, és a dir, els objectes quotidians i l'entorn construït, juga un paper en el nostre processament d'informació comparable al llenguatge: “A través del disseny i l'efecte, els objectes encarnen estàndards i idees. Veure no és una cosa objectiva, sinó que depèn dels contextos en què visquem, però també de les relacions de poder que ens determinen. La mirada estandarditzada pot servir com a mitjà per exercitar el poder (…). El projecte se centra en el potencial dacció de la cosificació en la història del món. Això és de gran rellevància especialment avui, quan la comunicació té lloc cada cop menys a través de l'escriptura i la percepció juga un paper clau en les tecnologies digitals”.
El psicòleg i nobel d'Economia Daniel Kahneman, en el seu treball sobre els biaixos cognitius, explica l'efecte priming recordant que “viure en una cultura que ens envolta amb coses que ens recorden els diners pot modelar el nostre comportament i actituds d'una manera que desconeixem” . Des del plàstic a l'asfalt estan carregats de referències que pregonen usabilitat i l'estenen i fixen el paisatge, facilitant la nostra vida en un sentit, però constrenyent la nostra interpretació del món en un altre.
La qüestió es complica en el simbòlic entorn virtual, que manipula la nostra atenció sota tècniques descrites per nombrosos estudis, com confirma Luis: “Són eines que generen addicció precisament a través dels estímuls”. Així vist, el món artificial que creiem passiu ens indueix o predisposa cognitivament per a una concepció determinada del món, de nosaltres mateixos i de les nostres relacions. És fiable aquest paradigma davant les crisis que patim o s'acosten? Tenim dret a altres formes de vida o els hem tancat la porta sota aquesta rigidesa material? Podrien l'economia circular i els materials biodegradables trencar motlles i alliberar el paisatge i la nostra mirada en una interrelació més gran?
Art, natura i pensament màgic
Els dòlmens són la primera arquitectura monumental que tenim a la façana atlàntica europea i una de les primeres del món. Al 4.300 a.C. l'Europa atlàntica pateix un canvi radical: per primer cop els humans fan modificacions ostensibles artificials del món que li canvien la faç, i ho fan a més per romandre en el temps. Per a molts arqueòlegs això significava un canvi de destreses tècniques, però per a mi l'interès era com havia canviat la seva concepció de l'espai i el temps. Ara sabem que és degut al model intern. Els humans mai fan res per a això no disposin de conceptes. Si tens un concepte despai que doni per bona la naturalesa tal com és i censura la seva modificació, no faràs construccions que la modifiquin. Perquè aquí hi ha un altre concepte clau: l?estadística sensorial. El món on estàs produeix una sèrie d'estímuls que dóna lloc a un senyal estadístic determinat. Si vius a Galícia envoltat de verds les teves estadístiques visuals estan dominades pel verd.
L'escriptor Alejo Carpentier atribuïa el component màgic o meravellós de la realitat i la literatura llatinoamericanes a l'exuberància del seu paisatge. Per això és important un projecte que integra les ciències humanes i naturals al voltant de la seva baula perduda: la ment. “Després de tres dures fases d'avaluació, un dels membres del panell ens va dir: “Aquest projecte és excepcional, perquè és justament el que ens falta per tancar la nostra comprensió de com es construeix la consciència. Ho hem estudiat quant a les relacions socials, els processos neurològics o la psicologia individual, però mai en relació amb l'ambient o l'entorn material”.
Indolents davant de la contaminació o l'impacte paisatgístic
Immersos en una cultura més familiaritzada amb la tecnodiversitat que amb la biodiversitat, l'estrany és que això no s'estudiés més, i potser la raó ens la doni Borges, qui en el seu conte Del rigor en la ciència narra la història d'un imperi els cartògrafs del qual arriben a tal precisió que creen un mapa capaç de confondre's amb el territori i substituir-lo. És el cim d'un orgull que el temps acabarà esquinçant en esquerdes de ruïnes falses. Als 80 el filòsof Jean Baudrillard il·lustrava amb aquesta faula com la globalització ha materialitzat la cultura occidental fins a embolicar-nos d'un simulacre “més real que allò real”. Una il·lusió material més política que científica que revela la seva inconsistència quan xoca contra la realitat, que tard o d'hora imposa els límits.
Límits planetaris com el climàtic, que fa temps que truquen a la porta d'aquest simulacre però que el 2020 l'han fet caure del toc d'alerta. El mateix any en què el pes de la tecnosfera ha superat per primera vegada en la història el de tota la biomassa del planeta, segons aquest important estudi publicat a la revista Nature. Aquest sobrepès és més recent del que solem pensar: si el 1900 la massa artificial era similar al 3% de la biomassa, des del final de la Segona Guerra Mundial s'ha multiplicat sota l'anomenada Gran acceleració. En els darrers 20 anys l'increment s'ha doblat fins a superar la biomassa total, fent un tomb a l'equilibri planetari. Els investigadors adverteixen que si segueix aquest ritme el 2040 la massa antropogènica triplicarà la natural, que mentrestant està en reculada. De fet, Baudrillard afegia: “Si calgués reprendre la faula de Borges, avui serien els gegants del territori els que es podririen lentament sobre la superfície del mapa. Els vestigis del que és real”. Tot això que marginem i reduïm a decorat turístic o negatiu del progrés. Com hem pogut equiparar el valor de la matèria d'un sol ús a la del mar, les muntanyes, el sol o els boscos i perdre la nostra humilitat i sorpresa davant d'ells?
Potser el motiu és aquesta cosificació cultural que ha canonitzat la nostra mirada i estètica. Allò que al principi reduíem a contaminació visual va revelar després una contaminació acústica, i després també lumínica; i el que al principi reduíem a un problema estètic després va resultar ser higiènic i finalment sanitari. Com si la consciència anés a poc a poc assumint el politraumatisme que patia. El nostre cervell és molt dicotòmic i aquestes associacions són fortes perquè el llindar del gust i de les emocions oscil·la entre extrems. Per això també estem interessats en l'efecte de la materialitat a través de l'art”. La seva conjectura és que els estils artístics haurien de deixar una signatura cognitiva i es plantegen estudiar si aquestes interpretacions formals del món influeixen en la presa de decisions morals.
La resistència de la matèria
L'acrònim XSCAPE amb què denominen el projecte intenta donar idea dels múltiples paisatges (landscapes, cityscapes, skyscapes, seascapes…) que ens condicionen, amb les seves diferents oportunitats i limitacions. L'equip, que reunirà més de 40 persones i té per davant 6 anys de recerca, estudiarà la relació de diferents comunitats amb aquests ambients, des de poblacions rurals i urbanes occidentals a comunitats àrabs o cultures del desert i de mitjans andins, caçadors recol·lectors a mig de la selva o de la sabana… Faran experiments de percepció, no només visual, que permetran registrar el comportament perceptual que la materialitat genera sobre elles. La seu de l'Incipit, a la Ciutat de la Cultura de Galícia, a Santiago, preveu albergar una volta per a projeccions immersives i algunes simulacions consistiran en recreacions virtuals tant de firmaments celests passats o futurs, com de paisatges prehistòrics o arquitectures.
D'alguna manera, semblen entorns materials més complexos explicar l'acceleració de temps històric que vivim. Acceleració que l'escriptor Stefan Zweig atribuïa al segle XIX en aquests termes: “Durant els milers i potser centenars de milers d'anys transcorreguts des que la singular criatura anomenada ésser humà trepitgés la Terra, no hi va haver cap altre mitjà de locomoció terrestre superior a la carrera d'un cavall, a una roda en marxa oa un vaixell de vela oa rem (…). Inalterablement allunyats a l'espai i al temps, els països estan tan separats els uns dels altres a l'època de Napoleó com sota l'imperi romà. La resistència de la matèria encara preval sobre la voluntat humana”.
Per il·lustrar aquesta acceleració, Zweig afegia com a contrast: “El segle XX, si baixa la vista, hi ha un món sense secrets. Tota la Terra ha estat explorada, els més llunyans mars solcats. Les regions que amb prou feines una generació abans encara estaven feliç i lliures en la penombra de l'anonimat, ara atenen servilment les necessitats d'Europa (…). El darrer racó despoblat, les selves de l'Amazones, és víctima de la tala”. Irònicament, després de doblegar aquella resistència al món artificial que avui ens envolta entre crisis sanitàries i ambientals, l'instint natural de la voluntat humana ha acabat fent front a la doble resistència, física i simbòlica, de la matèria.