Civilització feminista

L'àmplia i polifacètica trajectòria curricular d'AmeliaValcárcel l'ha portada a configurar-se com una de les dones més representatives de l'ideari feminista i progressista al nostre país. Consellera d'Estat (suprem òrgan consultiu del Govern espanyol), i catedràtica de Filosofia Moral i Política a la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED), membre del consell assessor de la Fundació Carolina dirigida a la cooperació al desenvolupament, vicepresidenta del Reial Patronat del Museu del Prado, vocal del Reial Patronat de la Biblioteca Nacional

Nomenada el 23 de juny de 2006 consellera electiva del Consell d'Estat (suprem òrgan consultiu del Govern espanyol), i catedràtica de Filosofia Moral i Política en la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED), membre del consell assessor de la Fundació Carolina dirigida a la cooperació al desenvolupament, vicepresidenta del Reial Patronat del Museu del Prado, vocal del Reial Patronat de la Biblioteca Nacional…

Filòsofa, escriptora, i una de les màximes exponents del feminisme de la igualtat, l'àmplia i polifacètica trajectòria curricular d'AmeliaValcárcel l'ha portada a configurar-se com una de les dones més representatives de l'ideari feminista i progressista al nostre país, ocupant llocs de responsabilitat en diverses institucions i organismes, i desenvolupant, ara des de la Universitat Nacional d'Educació a Distància però també al llarg de tota la seua carrera com a professora (1977) i catedràtica de Filosofia Moral i Política en la Universitat d'Oviedo (2002), un extraordinari treball en el món de la docència i la investigació.

El 1982 es doctora en Filosofia, i des d'aquesta data estén la seua labor científica a diversos projectes d'investigació, alguns d'ells realitzats en l'àmbit universitari. Concretament en la Universitat d'Oviedo el 1983, participa en el projecte titulat «Metafísica i desenvolupament científic-cultural». També amb aquesta universitat, a través del Departament de Filosofia, va intervenir com a investigadora principal en el projecte Paritat, subvencionat per l'Institut de la Dona en l’àmbit estatal i dirigit a l'anàlisi dels espais amb minsa presència de dones. El seu interès científic tindrà continuïtat des d'altres línies d'estudi promogudes pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), organisme en què va arribar a participar en tres projectes d'investigació, L'herència de la il·lustració, Sobre «dona» i «poder» iLeibniz i la Idea d'Europa.

El 1999, la Universitat Carles III de Madrid acull la seua conferència titulada El feminisme en la formació del subjecte modern, impartida dins del Doctorat en Humanitats. En aquest mateix any, a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (Santander), escenari en diverses ocasions de les seues ponències, va dialogar sobre Il·lustració i dones: L'edat de la vindicació i l'esperança, en el marc del curs «Dones en la Història».

Entre las intervenciones realizadas en los últimos años cabe mencionar El debate del voto femenino en la Constitución de 1931, dentro de los actos organizados por las Cortes españolas en conmemoración de los setenta años del voto femenino en España; Ética y estética del feminismo, conferencia marco de las actividades de la Cátedra Unesco «Mujeres, desarrollo y culturas», o La ciudadanía política de las mujeres en el siglo XXI: efectos y retos de la paridad, conferencia inaugural de las Jornadas Pekín+10, organizadas por la Secretaría General de Igualdad del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales en 2005.

Ha participat en diversos comitès científics de caràcter nacional i internacional. Així, va ser membre del Comitè Assessor de Polítiques Socials del Ministeri de Treball i Assumptes Socials, membre assessor de l'Equip Intereuropeu d'Investigació Mage (Mercat de Treball i Gènere) del CNRS (Centre Nacional d'Investigació Científica de França), consultora de Nacions Unides per a la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i El Carib (Cepal), membre del Comitè d'Honor de l'II Sínode Europeu de Dones «Compartir Cultures» celebrat a Barcelona el 2003.
Exconsellera d'Educació i Cultura del Principat d'Astúries, les seues aportacions en els congressos no sols han sigut en qualitat de ponent, sinó que també ha presidit, dirigit i coordinat tant seminaris com grups d'experts.

També ha sigut presidenta del XIX Congrés Espanyol de Filòsofs Joves i copresidenta de congressos d'Ètica i Filosofia Política, i membre del comitè organitzador de les Jornades sobre Dona i Dret del Consell General del Poder Judicial.

Però si difícil resulta enumerar les seues intervencions en congressos i seminaris, no ho és menys relacionar els capítols editats en les més de 50 publicacions amb les quals ha col·laborat. El primer d'ells va ser en 1977, on ja abordava la situació de les dones en el capítol titulat Dona professional a Astúries. Per citar alguns exemples més, assenyalar Ètica i Poder: Voler i no poder en Història, Llenguatge i Societat (1989); «Del vosaltres al jo», en Dones i homes en la formació del pensament occidental (1989); «Els intel·lectuals i la política a l'Espanya actual», en Els intel·lectuals i la Política (1990); «L'herència de la igualtat», en L'herència ètica de la Il·lustració (1991); «La filosofia moral de l'Idealisme alemany», en Història de l'Ètica (1992); «Sobre revolució i misogínia», en Feminisme i Il·lustració (1992); «Democràcia i Poder», en Dones al Nord (1995); «L'ontologia de la Modernitat», en Els límits de l'individualisme (1998), «Les Filosofies Polítiques», en Presència del Feminisme, editat com a monografia en Quaderns de Pensament (2000), i, finalment, «Les filosofies polítiques en presència del feminisme», en les dones en la construcció del món contemporani (2002).

La importància de fer del feminisme una teoria política és, potser, una de les reflexions més conegudes i admirades en la figura d'Amelia Valcárcel com a pensadora feminista. El sexe com a construcció normativa, la lluita per la paritat, el multiculturalisme i les dones, o el concepte d'igualtat són uns altres dels temes que aborda en els seus escrits.

Com a autora ha publicat diversos llibres, va quedar finalista del Premi Nacional d'Assaig en 1989 i 1994 amb Hegel i L'Ètica i De la por a la igualtat, respectivament. Altres títols publicats són Sexe i Filosofia (1991), El concepte d'igualtat (1994), La política de les dones (1997), Ètica contra estètica (1998), Rebels, el paper dels models en el camí a la paritat (2000), Els desafiaments del feminisme davant el segle XXI (2000), Pensadores del segle XX (2001), El Debat sobre el vot femení en la Constitució de 1931 (2001), El sentit de la Llibertat (2002), Ètica per a un món global: una aposta per l'humanisme enfront del fanatisme (2002), Feminisme en el món global (2009), La memòria i el perdó (2010).
La seua faceta d'escriptora també es constata amb la publicació de més de cent articles en diversos mitjans de premsa escrita, volums monogràfics i revistes.

Un altre dels trets que caracteritza la figura d'Amelia Valcárcel és que és una dona del seu temps, i això es reflecteix a través de les seues interrogacions sobre la igualtat en un context globalitzat, en la seua inquietud per les noves situacions en què es manifesten les desigualtats de gènere, o per les seues idees sobre els reptes del feminisme.
Candidata el 2004 a la direcció de l'Institut Cervantes, el 2006 rep l'encàrrec per part del CSIC de realitzar les XV Conferències Aranguren.

Destaca així mateix la seua participació com a jurat del Premi Príncep d'Astúries de les Arts en diverses edicions, el seu càrrec de presidenta en l'Associació Espanyola de Filosofia “María Zambrano”, la concessió del Premi Rosa Manzano 2006 per la seua contribució essencial al pensament feminista i també de la medalla de plata del Principat d'Astúries en aquest any com a reconeixement a la seua trajectòria